Passat i present

Foto: Mireia Catalan

Tots els camins del món són de tornada.

No hi ha viatges,
no hi ha destins.
Entre les meves vambes i el meu horitzó,em cau la vida pel forat de la rutina.

Poema: Núria Domènech

El darrer pètal

Foto: Mireia Catalan

Regala'm una rosa despullada i nua.

A poc a poc,
afegim-hi els pètals que trobem
entre els dits, entre els somnis,
sota el coixí, sota les pors,
dins la butxaca, dins l'esperança,
al fons del cafè, al fons de l'amor.

Vull creure que algun dia tindrem la rosa sencera.
Vull creure que la sabrem cuidar i fer créixer,
vull creure que les punxes no ens faran mal.

Malgrat tot,
potser la rosa s'acabarà marcint,
malgrat tot.

Potser algun dia la mirarem
i descobrirem que només hi queda
                                                         el darrer pètal.

Deixa'm creure que, tot i sense rosa,
sabrem conservar
                              el darrer pètal.

Deixa'm creure que no caldrà estripar-ho tot.

Poema: Núria Domènech

Feliç Diada de Sant Jordi 2012

 a tots els qui lluiten contra les espines!

Els motius del fred

Fotografia: Mireia Catalan

Vaig encendre paraules
per a donar-te un gest càlid.
Vaig fregar-te els llavis
per a robar-te un somriure.

Piròmana! Lladre!, vas dir-me.


Asseguda al banc dels acusats,
em declaro innocentment culpable.

I ploro. I callo.

És gèlida la injustícia.

Poema: Núria Domènech

Horitzons

Fotografia: Mireia Catalan

Una mica de zàping,

una capcinadeta sobre la rutina:

esmorzar cullerades d'ara mateix

amb glopets blaus, àcids, amples, de demà.

Aviat s'acabaran els anuncis.

Preguntar-se si sabrem escriure

                                     (justament sobre l'horitzó!)

el nostre paper en aquesta pel·lícula.

Poema: Núria Domènech

Textures

                  Foto: Mireia Catalan

Entre la humitat de l'aire

s'asseca una esperança.

Plou en algun raó de la nostra mirada

però les cançons sonen llunyanes.

No és la boira, 

                    no és el temps.

Les nostres tardes transcorren lentament 

i planifiquen vespres desconeguts.

Invento la textura de la teva veu 

per a poder-la enyorar,

                                             després.

Poema: Núria Domènech

Veu de llum

Per a despullar
les idees de paraules.

Per a vestir-les,
(per a bastir-les!)
amb els colors dels versos
i amb el ritme de les imatges.

Obrim una petita finestra d'es d'on
cridarem ben fort el nom del silenci
mentre encenem els llums de la foscor.

Obrim una petita finestra,
Obrim la nostra bústia.

Això és Veu de llum:
un experiment a quatre mans,
una càmera i un bolígraf.