Girs

Foto: Mireia Catalan

Ballarem un tango al final d'aquesta nit, dius. I ric.

Comencem el sopar amb uns natxos amb guacamole

mentre pel fil musical del bar sona la cançó d'aniversari feliç.

Algú es fa gran. La nit i la vida giren sense pietat.

Nosaltres també.

Tenim pares, amics, nòvios, fills.

Projectes, horaris, feines, caps de setmana.

Llibres per escriure, fotografies per fer.

Demanem l'amanida "Cabra 2".

Tenir no és la paraula exacta.

Ballar és el gest precís.

Abans bevíem l'esperança glopet a glopet

(per a que durés més)

i és llarga i dura la ressaca.

Sonen hits dels 90, i fan molt riure.

Anàvem a classes de salsa,

després vam aprendre a ballar.

No es tracta de fer-ho bé,

es tracta de fer-ho de veritat.

Avui vols ballar un tango, vas forta,

i per això m'omples el got.

I em poses sobre la taula tots els temes seriosos.

Jo ja no sé ballar, dic.

Por. Amor. Llibertat.

La música és trepidant:

Veritat. 

Esperança. 

Sentit.

Agafem-nos fort i que la nit sigui prou llarga.

Poema: Núria Domènech

Vida

Foto: Mireia Catalan

La nit s'encén a la ciutat polsosa

que fa temps va ser

la capital de tots els horitzons.

Pel balcó d'un pis antic

(els amics diuen que el sopar és a taula)

veig els dibuixos que fan els minuts en

caure

lentament

sobre la memòria asfaltada.

Aquesta nit en què la pols ja és pertot

i hem llençat nord i mapa,

i no tenim cap ciutat per capital,

t'enyoro.

Et vas endur el tot-és-possible

amb l'aire de bufar espelmes.

Tothom cantava i aplaudia en el funeral més sinistre.

Ara només em queda el fum

de tot allò que vaig voler encendre.

Cronòmetre, testament, mort.

Poema: Núria Domènech

Passat i present

Foto: Mireia Catalan

Tots els camins del món són de tornada.

No hi ha viatges,
no hi ha destins.
Entre les meves vambes i el meu horitzó,em cau la vida pel forat de la rutina.

Poema: Núria Domènech

El darrer pètal

Foto: Mireia Catalan

Regala'm una rosa despullada i nua.

A poc a poc,
afegim-hi els pètals que trobem
entre els dits, entre els somnis,
sota el coixí, sota les pors,
dins la butxaca, dins l'esperança,
al fons del cafè, al fons de l'amor.

Vull creure que algun dia tindrem la rosa sencera.
Vull creure que la sabrem cuidar i fer créixer,
vull creure que les punxes no ens faran mal.

Malgrat tot,
potser la rosa s'acabarà marcint,
malgrat tot.

Potser algun dia la mirarem
i descobrirem que només hi queda
                                                         el darrer pètal.

Deixa'm creure que, tot i sense rosa,
sabrem conservar
                              el darrer pètal.

Deixa'm creure que no caldrà estripar-ho tot.

Poema: Núria Domènech

Feliç Diada de Sant Jordi 2012

 a tots els qui lluiten contra les espines!

Els motius del fred

Fotografia: Mireia Catalan

Vaig encendre paraules
per a donar-te un gest càlid.
Vaig fregar-te els llavis
per a robar-te un somriure.

Piròmana! Lladre!, vas dir-me.


Asseguda al banc dels acusats,
em declaro innocentment culpable.

I ploro. I callo.

És gèlida la injustícia.

Poema: Núria Domènech

Horitzons

Fotografia: Mireia Catalan

Una mica de zàping,

una capcinadeta sobre la rutina:

esmorzar cullerades d'ara mateix

amb glopets blaus, àcids, amples, de demà.

Aviat s'acabaran els anuncis.

Preguntar-se si sabrem escriure

                                     (justament sobre l'horitzó!)

el nostre paper en aquesta pel·lícula.

Poema: Núria Domènech

Textures

                  Foto: Mireia Catalan

Entre la humitat de l'aire

s'asseca una esperança.

Plou en algun raó de la nostra mirada

però les cançons sonen llunyanes.

No és la boira, 

                    no és el temps.

Les nostres tardes transcorren lentament 

i planifiquen vespres desconeguts.

Invento la textura de la teva veu 

per a poder-la enyorar,

                                             després.

Poema: Núria Domènech