Vida

Foto: Mireia Catalan

La nit s'encén a la ciutat polsosa

que fa temps va ser

la capital de tots els horitzons.

Pel balcó d'un pis antic

(els amics diuen que el sopar és a taula)

veig els dibuixos que fan els minuts en

caure

lentament

sobre la memòria asfaltada.

Aquesta nit en què la pols ja és pertot

i hem llençat nord i mapa,

i no tenim cap ciutat per capital,

t'enyoro.

Et vas endur el tot-és-possible

amb l'aire de bufar espelmes.

Tothom cantava i aplaudia en el funeral més sinistre.

Ara només em queda el fum

de tot allò que vaig voler encendre.

Cronòmetre, testament, mort.

Poema: Núria Domènech